Polígons de “nova generació” que esperen amb resignació una reactivació econòmica que es preveu llunyana. Algunes naus aïllades, ben poques, dels agosarats que van colonitzar un territori encara verge en èpoques d’expectativa limitada. La imatge és del Polígon de Llevant a Polinyà, però podríem haver agafat altres exemples, com el Polígon de Can Bages (Castellar del Vallès) o de Sant Pau de Riu Sec (Sabadell)

Aquests sectors se sumen ara als polígons industrials dels 70, 80 i 90’s arreu del Vallès, on s’amunteguen naus buides. que cerquen també alguna activitat que els atorgui utilitat. La obsolescència de molts d’aquests sectors és ben evident. Fa anys que ningú s’ha preocupat pel seu manteniment ni per la seva rehabilitació. Depenent del camí que emprenguem finalment, molts d’aquests sectors restaran buits i els caldrà adaptar-se a noves necessitats econòmiques.

Caracteritzaren l’skyline de les nostres ciutats durant bona part de la dècada. A Sabadell o Terrassa, per exemple, es construïen entre 2.000 i 3.000 habitatges cada any. Miressis on miressis veies grues treballant incansablement. Ara descansen. Algunes es troben al polígon de Can Clapers (Sentmenat). També n’hem vist a Can Bages (Castellar del Vallès).

Ja en trobàvem fa algunes dècades,
en aquelles urbanitzacions fetes il·legalment, sovint enmig dels boscos vallesans.

Ara trobem novament carrers buits en sectors residencials i sectors d’activitat econòmica, conquerits més sovint sobre terrenys agrícoles. Causes diferents però malalties
ja conegudes.

Ni bústia, ni timbre, ni càmera, ni llum, ni número, ni alarma. Ni pom per obrir la porta.

Encara hi ha llums per alertar a l’improbable visitant nocturn de no topar amb les tanques.

Però, funcionen? Nosaltres no hi serem pas a aquelles hores per a comprovar-ho.

Hidrants que no resisteixen l’abandonament.

Concebuts per estar a punt per a qualsevol urgència. Potser algú ha intentat ja organitzar alguna remullada alegre enmig d’un panorama tant desèrtic.

Palets on s’amuntegaven materials
de construcció.

Avui cobreixen precàriament l’absència de tapes del clavegueram o bé forats d’estructures inconcluses.

De grans inversions en infraestructures que han quedat a mig fer en podem trobar arreu de Catalunya. El cas del Quart Cinturó és, però, un dels exemples més significatius. Diversos kilòmetres de la via, alguns d’ells ja asfaltats, amb ponts i viaductes, esperen que el Minister de Foment posi data a la inversió que hauria de permetre la construcció del túnel que connectaria el tram d’Olesa amb el de Viladecavalls. A hores d’ara, però, hi ha quí es pregunta si realment val la pena o si és prioritari gastar els diners que encara costaria acabar aquesta obra.

És diumenge, a mig matí.

Mentre no es concreta el futur d’aquesta obra, hi ha qui hi passeja, hi ha qui fa drecera, i qui de tornada amb la bicicleta aprofita, ja cansat, per estalviar-se un bon desnivell.

Blocs de formigó que no eviten pas
el xafardeig del vianant.

Almenys eviten la temptació de posar prova la velocitat dels motors. No oblidem que aquesta és una via feta per a córrer. Alguns volen creure que per aquí es canalitzarà bona part del trànsit de pas de la regió metropolitana que ara utilitza l’AP7. Alguns no ens cansarem de repetir, però, que el traçat del Quart Cinturó és força més llarg i que acumula molt més desnivell que el de la Via Augusta (ara AP-7).

Una petita part de les obres pendents del Quart Cinturó s’han reactivat... no sigui dit! A ritme més aviat lent, es clar; no hi ha liquidesa. Ens preguntem si, al cap i a la fi, tants diners com costen aquestes obres no estarien avui més ben invertits en altres capítols de despesa.

Costa imaginar com pot acabar encaixant un reguitzell desordenat de pilars, ponts, viaductes, aparentment inconnexes.