“Dret a l’habitatge!”

L’enèssima convocatòria per
a manifestar-se reivindicant un dret que potser mai s’ha acabat de reconèixer. Sobre una finestra tapiada, sobre un habitatge “protegit” dels invasors, es convoca a un dret que en aquest cas algú ja s’ha cuidat de negar.

El paisatge urbà, ja poc cuidat
en moltes ciutats vallesanes, es presenta ara encara més desendreçat.

La seva degradació, la manca d’ús de molts immobles, comporten la desaparció de la pròpia vida urbana al carrer. Quí vol passejar per carrers que ens neguen la mirada? En aquest cas és a la ciutat de Terrassa, però podria ser Sabadell, Barberà del Vallès, Castellar del Vallè, Rubí ...

Locals comercials buits arreu de la ciutat.

Al centre, però també molt presents als barris més residencials, fora dels espais més centrals. Nombroses persianes abaixades, rètols de venda o lloguer plens de pols que, de tant de temps que fa que hi són posats, es trenquen i desenganxen.

El ritme estava preestablert.

Anaven fent per fases. Tot estava plenament coordinat. De baix cap a dalt per anar posant instal·lacions, aïllament, pladur, tancaments, pintura ... Però de sobte, els va enviar a tots “al carrer”. Quedà tan sols el pis de mostra.

També a les urbanitzacions residencials, on es projectaven habitatges per aquells amb més poder adquisitiu, s’acumulen habitatges a mig construir en carrers deserts . A Sant Quirze del Vallès, per exemple, a la urbanització de Can Llobateres, Matadepera ...

Tanques d’obra, provisonals, que es perpetuen. Tot just delimiiten amb dificultat el perimetre del què havia de ser una llar.

No hi ha privacitat per a aquestes runes.

Hi queden encara les bastides,
els contenidors on s’hi guardava el material o s’hi acumulava el rebuig, palets, runes, tubs, algunes eines ... i la vegetació que creix per testimoniar el pas del temps que no s’atura.

Setze cases aparellades en un territori indefinit entre Terrassa i Matadepera.

Protegides de dia i de nit per un vigilant que observa amb atenció com la vegetació s’obre pas lentament entre els panots. Senyals de trànsit ens alerten que cal moderar la velocitat “Atenció, un pare i un nen poden estar jugant a pilota!”

La marquesina de l’autobús ens convida a gaudir d’una màgica aventura sobre gel, o bé a somniar amb el luxe aeri de la PAN AM.

De fons, el paisatge ens convida a altre tipus d’aventures, menys fantàstiques.

Havia de ser una promoció d’habitatges de luxe, amb vistes espectaculars, piscines d’aquelles sense fi, les darreres tecnologies en domòtica,... Probablement acabarà sent el què promotors i arquitectes havient somniat, però de ben segur que passaran encara una bona pila d’anys. De moment, aquest carrer, aquests murs, tot el què es va arribar a fer, resisteix com pot el pas del temps. De tant en tant nous inquilins s’atreveixen a conquistar una promoció que sembla nascuda amb mal peu, que foragita visitants i que es mostra per ara ben lluny de la imatge idíl·lica que pretenia vendre.

Dues finestres, per casualitat, o no, han quedat obertes, simètricament. Potser perquè s’airegi. Potser perquè les parets, o bé uns inquilins fugissers, puguin veure com surt el sol.

La casa ofereix un pati excepcional, a tres vents, amb vistes al sud sobre el Vallès...

Després d’un llarg procés administratiu, els terrenys que ocupava una empresa de paviments asfaltics, han quedat finalment lliures. Eren terrenys qualificats ja com a equipaments del Parc Territorial de la Grípia i la Betzuca, però per ara són únicament un testimoni del que durant més de 20 anys varen ser. El senyal de direcció prohibida ha perdut tot sentit. Està clar que a aquest lloc no hi vindrà ningú a moure res.

Són llocs sense sentit.

Els podríem considerar inútils, perquè no tenen una funció assignada, perquè de fet han estat dissenyats per un ús que ja no poden tenir. Per això s’hi amunteguen residus, coses que algú va considerar que, fet i fet, allà no molestarien a ningú.

La cadira capta totes les mirades.

No hi ha, però, dues fotografies iguals. Cadascú la veu des d’angles i distàncies diferent; com tot paisatge, sigui petit o immens, és viscut també de forma diferent.

De lluny o de prop, ben poques coses recorden l’ús que havia tingut aquest edifici. Segurament un restaurant, o bé una sala de festes. Un dipòsit tempta l’equilibri.

L’edifici està EN VENIA.

La darrera festa d’aquest restaurant
degué ser sonada. Aquí més d’un ha vingut a desfogar-se. Parets de color cendra, terres plens de runa. Aquí no hi queda res sencer. Algú que s’ofegava ha reobert portes i finestres tapiades.

L’estructura d’un pastís de noces queda com a memòria dels millors moments d’aquestes parets.

Miraculosament, s’ha mantingut sencer.

La piscina de grans dimensions és encara, com devia ser, l’element més espectacular del càmping. Si hi havia res més, poc testimoni en queda. De la resta de construccions, no en queda pas ni una paret dreta.

Una de les pistes de tennis és ben útil encara. Es nota que s’hi juguen alguns partits. Algú ha refet la xarxa amb una malla de plàstic de les que s’utilitzen per a les obres i hi ha posat cadires per a poder admirar el joc. Mentre alguns esperen que es modifiqui el planejament urbanístic per obtenir més grans beneficis, d’altres pensen almenys disfrutar d’aquest espai mentre els deixin.